.
Crec que moriré sent creient. Rivalitzant amb la meva pròpia filosofia, la vida et marca unes pautes que mai vaig pensar complir per voluntat pròpia. Els convenciments espirituals van desenvolupant-se anàloga i equitativament al creixement físic i intel·lectual. La rebel·lia que acompanya a la joventut ens fa acollir un corrent irremediablement ateu, d’acord a una ideologia inconformista, revolucionària i contrària a la instituïda per generacions anteriors, encara que no hàgim estat sotmesos necessàriament a una disciplina totalitària en matèries dogmàtiques. La maduresa, amb les consegüents inquietuds i inseguretats que comporta, ens encamina a adoptar un estat agnòstic, que manifesta els dubtes que albergàvem amagats i que ens negàvem a admetre. Tot apunta que les pors i la solitud íntima i personal, que contràriament al que es pensa no sol mitigar la companyia d’altres semblants, ens empenyerà irremeiablement cap a la fe. No ha de tractar-se forçosament de la fe en un déu totpoderós i omnipresent estesa i coneguda universalment, però sí la fe en alguna cosa que ens apaivagui i ens porti pau. Perquè al cap i a la fi fins i tot els més escèptics rebran la visita d’aquests temors en el final de la seva vida terrenal. Serà veritat que existeix una ànima immortal dintre de cadascun de nosaltres? .
"El cristianisme podria ser bo, si algú intentés practicar-ho" Anónim
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada