dilluns, 7 de maig del 2018

54. Ressenya Sr. Dolent

Quan la mort és la vida i la vida és la mort : per Nicolau Esnaola Segarra / David Cordero Espín


Un llibre que m’agrada des de la primera pàgina. Té una bona combinació de mala llet i odi que cal sumar a molts renecs i molt poques manies a l’hora de posar-los. En les primeres 20 pàgines he perdut el compte de putos, malparits i demés. I això és bo, què dic bo, això és de puta mare collons!
A més a més el llibre és com una mena de confessió que ens fa Nicolau Esnaola Segarra, a qui tothom diu Nico.
Un exemple de l’estil de l’autor, i de la mala llet, i de ser políticament incorrecte, i divertit:
Em ve a la memòria aquell acudit que diu que un home va al metge a recollir unes proves i el facultatiu li recomana no menjar picant, deixar el tabac, res d’alcohol i el sexe ni tan sols per Internet. Llavors el tio se’l mira amb cara de resignació i li pregunta: i amb això vostè creu que viuré més temps doctor? I l’altre li respon: no, ni de conya, però se li farà de llarg… Doncs això precisament em refereixo, per què collons hauria de desitjar arribar als noranta si a partir dels seixanta no puc fumar-me un bon cigar, beure uns cigalons després de fotre’m unes costelletes de xai amb un cabàs d’allioli i cardar com si en tingués vint amb una tia que els tingués realment.
https://www.flickr.com/photos/tomhead/
Georgia’s Spanish Easter Party © Tom Head, Creative Commons.
O el bar del Paco, aquí explica com es van conèixer, a la sala d’espera del CAP:
Ens vàrem posar a xerrar de tot i de res i ens va sobtar com tots dos coincidíem també en el motiu d’aquella inusual entrevista con el vampiro: un cap de setmana fent el víking. La conversa va anar pujant de to fins a convertir-se en una crítica ferotge a la vida en sí mateixa i en una apologia de l'”ara o mai”, així és que a la fi ens vam engrescar i vam decidir desestimar l’ajuda facultativa i marxar plegats a fer unes copes i després de putes.
https://www.flickr.com/photos/httpoldmaisonblogspotcom/
prostitute © Charles LeBlanc, Creative Commons.
Amb això us feu una idea, aquests fragments són perfectament representatius del to i l’estil.
Però, sempre hi ha d’haver un però, el llibre perd pistonada quan apareix la trama. No us l’explicaré, és un pèl estranya però està molt ben portada. El problema és que el llibre es centra en això i les animalades, les sortides de to, l’humor negre i corrossiu… tot això queda en un segon terme. Va sortint, a batzegades, de tant en tant, però costa.
https://www.flickr.com/photos/26349479@N07/
The All-Seeing Eye © adrian8_8, Creative Commons.
El llibre no perd múscul, però es fa més… no sé com dir-ne, seriós no seria la paraula… diguem que agafa un to menys canalla i ja posa velocitat de creuer. Un llibre entretingut i divertit, que per mi va una mica de més a menys i que necessitaria un cos de lletra una mica menys assassí per facilitar una lectura més còmoda.

dimecres, 14 de març del 2018

53. Herència


Aquí gran part de l'herència que deixaré als meus hereus. Això, més un parell de guitarres i un ampli a vàlvules. Potser també un mòbil coreà, un portàtil xinès, una tele japonesa, una càmera de fotos i una pilota de bàsquet. Diners pocs, totxo cap a no ser que facin fora de casa a la seva mare. Però no es poden queixar, llibres, còmics, discos... i de moment, cap deute.