5.1 Atac a un Poble

Segurament estem d’acord en la legitimitat de les mobilitzacions ciutadanes que donen suport als pobles més desfavorits de l’altra banda del mon, quan son atacats per països més poderosos que tenen l’ajuda dels grans capitals mundials ja sigui per espoliar els seus recursos o per explotar el seu territori. Només ens faria falta tenir tota la informació i conèixer totes les versions i els precedents històrics per poder identificar al desfavorit.

La intenció no es posicionar-se de la banda israelí, però sense justificar els seus mètodes, hauríem d’informar-nos històricament d’aquest poble i la persecució a la que ha estat sotmès durant segles per opinar amb criteri sobre el conflicte palestino-israelí. Geogràficament, també seria necessari estudiar algunes de les “democràcies” amb les que fa frontera, com serien el Líban (país de residència del grup terrorista antisemita Hizbolá), Jordània (caserna militar d´Al-Fatah, organització politico-militar palestina), Egipte i Síria (països d’origen de la Jihad islàmica) i Cisjordania (País controlat per Hamàs, grup declarat Terrorista per la ONU i la Unió Europea).

Parlem d’hipocresia. L’estat espanyol s’ha posicionat ambdues parts alhora, ja que quan entona el discurs en favor de les llibertats del poble palestí, s’oblida de que es un dels països que proveeix d’armes a Israel. L’administració socialista espanyola que critica els atacs militars sobre poblacions civils es la mateixa que ocupa el vuitè lloc en el rànquing de països venedors d’armes amb un volum de 932 milions d’euros l’any 2007. En la llista de clients de l’estat espanyol podem trobar països tan democràtics com Oman, Jordània, Xina, Iran o el Marroc i entre el material militar comercialitzat podem incloure des de submarins, vehicles i camions militars, pistoles i “bombes racimos”. Aquestes bombes exploten abans d’impactar al terra, disgregant gran quantitat d’altres més petites, algunes de les quals no arriben a impactar, convertint-se en mines antipersones.

Però sense haver de sortir de la península Ibèrica també podríem, si ens informéssim correctament, veure l’atac sistemàtic a les llibertats d’un poble. Amb el seu afany de protagonisme, el jutge Garzón, s’ha encarregat de deixar sense representació parlamentaria al 10 % de la població basca. Estem parlant que dintre d’una de les anomenades societats democràtiques, hi ha unes 214.000 persones sense cap dirigent que defensi els seus drets, interessos i posicions davant la resta de forces polítiques.

Si l’argument per il.legalitzar partits com Batasuna, Acció Nacionalista Basca i Partit Comunista de les Terres Basques és que son l’aparell polític de la banda terrorista ETA, això vol dir que aquestes 214.000 persones i els 437 concejals que el representen, simpatitzen i comparteixen les idees i les formes d’aquest grup. Si això fos veritat, ningú s’ha preguntat com potser que 214.000 persones pensin i recolzin l’acció violenta per defensar les seves idees? No s’encén una llum d’alarma en el cervell dels polítics espanyols per donar-se compte  que hi ha quelcom que no funciona correctament dintre del nostre estat de dret?

El govern central al igual que en societats menys desenvolupades i democràtiques també aposta per la imposició de la força d’un estat policial en comptes del diàleg polític. Per què sinó, amenaça amb la força de l’exèrcit davant d’un referèndum no vinculant sobre la identitat d’un poble? Un referèndum no és més que una consulta. Hi ha dret més democràtic que una consulta popular per resoldre un conflicte d’identitat? Si d´il.legalitzar és del que es tracta... No haurien d´il.legalitzar el Partit Popular? No podem oblidar que aquest partit, amb el total desacord de la ciutadania espanyola i escudant-se sota mentides que amagaven interessos econòmics ens va fer liderar una coalició que va envair un país utilitzant la força militar. El resultat d’aquesta invasió: més de 600.000 morts.
Un altre conflicte, el d´Afganistan, amb la intervenció de la ONU, organització de la que forma part l’estat espanyol, salda la seva participació amb més de 1000 civils morts a l’any.

"Quan un home estúpid fa quelcom que l´avergonyeix, sempre diu que cumpleix amb el seu deure" George Bernard Shaw.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

5. LA CONTRAINFORMACIÓ

.

"Només sé que no sé res" Socrates

.

Avui dia qui més qui menys, té una opinió sobre qualsevol tema d’actualitat gràcies a la gran quantitat d’informació escrita i visual que ens arriba, i de igual manera tots ens posicionem d’una banda o altra en els conflictes que ens presenten. Però, fins a quin punt es tracta d’un criteri personal i objectiu? Com podem tenir una visió formada i argumentada sobre discrepàncies que venen de llocs on no hem estat mai? Son els medis objectius en els seus posicionaments i ens informen amb el rigor necessari? Ens expliquen totes les versions i amb la mateixa vehemència? La resposta a totes aquestes preguntes, es no. Només ens cal contrastar una notícia en diferents medis informatius per adonar-nos de la veracitat d’aquesta afirmació.

Perquè sinó, Que fa que segons les enquestes del CIS, la major preocupació dels ciutadans, avui sigui la crisi financera i el terrorisme i ahir fos el funcionament de rodalies i la sequera? De veritat pot preocupar-li més a un català el terrorisme d’eta que la inseguretat ciutadana, o la immigració que l’atur, la sanitat o la educació?

Com bé va dir Francis Bacon, la informació és poder. Ens fan preocupar-nos dels problemes dels demés per no haver de donar explicacions sobre els nostres i segons els interessos partidistes, ideològics o econòmics del moment, ens empenten cap una banda o altra.

Amb aquest sistema hem arribat a un punt en el qual ens impossibiliten identificar un problema existent en la nostra societat quan el veiem sobredimensionat en una altra de les catalogades com a subdesenvolupades. Ens posem les mans al cap per la falta de llibertats dels altres i actuem amb indiferència i passivitat amb les nostres. Molt sovint, simplement perquè no les identifiquem. D’això s’encarreguen ells.

3.La cultura del no-esforç

.

L´esperança de vida augmenta en 3 mesos per any. Això vol dir que a Catalunya, l´any 2042 haurà més de milió i mig de ciutadans majors de 65 anys, i l´esperança de vida serà de 90 anys. L´estadística ens diu que a aquest ritme, en menys de 50 anys passarem de 600 a 2000 milions de persones de més de 65 anys a tot el mon, i per primera vegada a la historia, aquests superaran en nombre als joves menors de 15. Dels més de 60.000 barcelonins que viuen sols, un 14% necessita atencions especials, i un 7% hauria de ser atès al seu domicili per falta de mobilitat.

Actualment, hi ha un dèficit de unes 2.000 places públiques segons Benestar Social. Es necessitarien construir en els pròxims anys més de 5000 places de centres de dia i més de 18000 places residencials. Com que el model de família tradicional està en crisi i avui dia els fills ja no poden (o volen) fer-se càrrec dels pares, les institucions públiques com la citada Conselleria De Benestar Social, ja comencen a recomanar a les famílies que contractin pòlisses de dependència amb una asseguradora privada. No pas per cobrir les dependències bàsiques, que ja estan assegurades, sinó les cròniques.

Amb aquest panorama, resulta curiós descobrir com el nostre estat del benestar sustentat per un sistema descaradament capitalista i individualista , en comptes de primar l´esforç i la previsió, cada vegada més sovint penalitza aquests hàbits, i amb les seves polítiques socials s´encarrega de gratificar la cultura del no esforç.

 

Soc totalment partidari de la sanitat pública, del repartiment equitatiu de la riquesa i de les polítiques socials que es preocupen de les persones, però també crec que son les persones les que han de garantir el funcionament d´aquestes polítiques fent-les servir correctament (baixes laborals prolongades, assitència repetitiva als centres sanitaris,etc...). L´administració, en alguns dels països més desenvolupats d´Europa existeix per administrar i no per a solucionar els problemes dels que han deixat els deures per a última hora o pels que han viscut individualment i fora del sistema però volen morir col.lectivament dintre. No obstant, també s´ha de dir que potser és un problema més de la gent que de les lleis.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

.

"Els diners, ho guanyen tots aquells que amb paciència i fina observació, van darrere dels que ho perden " Benito Perez Galdos.

2.Més savi és el que coneix el que desconeix

.

Crec que moriré sent creient. Rivalitzant amb la meva pròpia filosofia, la vida et marca unes pautes que mai vaig pensar complir per voluntat pròpia. Els convenciments espirituals van desenvolupant-se anàloga i equitativament al creixement físic i intel·lectual. La rebel·lia que acompanya a la joventut ens fa acollir un corrent irremediablement ateu, d’acord a una ideologia inconformista, revolucionària i contrària a la instituïda per generacions anteriors, encara que no hàgim estat sotmesos necessàriament a una disciplina totalitària en matèries dogmàtiques. La maduresa, amb les consegüents inquietuds i inseguretats que comporta, ens encamina a adoptar un estat agnòstic, que manifesta els dubtes que albergàvem amagats i que ens negàvem a admetre. Tot apunta que les pors i la solitud íntima i personal, que contràriament al que es pensa no sol mitigar la companyia d’altres semblants, ens empenyerà irremeiablement cap a la fe. No ha de tractar-se forçosament de la fe en un déu totpoderós i omnipresent estesa i coneguda universalment, però sí la fe en alguna cosa que ens apaivagui i ens porti pau. Perquè al cap i a la fi fins i tot els més escèptics rebran la visita d’aquests temors en el final de la seva vida terrenal. Serà veritat que existeix una ànima immortal dintre de cadascun de nosaltres?

.

"El cristianisme podria ser bo, si algú intentés practicar-ho" Anónim

1.Conèixer la História.

.

Per tal de poder parlar amb propietat i tenir suficients arguments per debatre alguns comentaris malintencionats sobre les nostres aspiracions nacionals, he decidit com a primera entrada d´aquest blog, fer un petit recordatori dels moments més importants de la nostra história. A partir d´aquesta cronologia bàsica, comprenent i acceptant aquests successos d´una forma cabal i coherent, podem començar a comentar molts aspectes de la nostra actualitat política, econòmica, administrativa i cultural.

1 000 000 - 100 000 aC. Paleolític inferior. Hi ha restes materials d´aquest període trobades a Girona.
5000 aC. Neolític.
1800 - 650 aC. Edat del Bronze.
600 - 550 aC. Colonització Grega. Fundació de Empúries i Roses.
600 aC - 60 dC. Cultura Ibèrica.
218 aC. Romanització. Les guerres púniques entre Cartago i Roma pel domini de la Mediterrània fan que els romans desembarquin a Empúries.
415. Els Visigots. Pobles germànics provinents del Bàltic ocupen la Península.
711. Invasió Musulmana.
801. Reconquesta dels francs. La monarquia carolíngia reconquesta el territori i el divideix en comtats. L´any 988 Borrell II es nega a retre vassallatge al rei franc. Més endavant es consolida el nom de Catalunya per designar el conjunt de terres governades pel comte Ramon Berenguer III.
1137. Corona d´Aragó. Compromís matrimonial del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i Peronella, hereva del regne d´Aragó. Catalunya i Aragó comparteixen regnat en igualtat però Catalunya obté la plena sobirania i administració de les seves terres amb la creació per part de Jaume I del Consell de Cent, el Consolat de Mar, Les Corts, i més tard la Diputació General (Generalitat).
1162 - 1410 Successió de Reis sota la Corona d´Aragó. Durant aquesta època els reis sota aquesta corona com Jaume I van conquerir els regnes de València, Mallorca, Sícilia I Nàpols.
1410. Compromís de Casp. Amb la mort del Rei Martí l´Humà sense successió i en virtut del anomenat compromís de Casp, es va introduir un rei castellà (Ferran d´Antequera) a la corona d´Aragó.
1469. Reis Católics. Unió dels dos regnes amb el matrimoni de Ferran de Catalunya-Aragó i Isabel de Castella La corona d´Aragó conserva les seves lleis, institucions i llengües oficials (castellà a Aragó, català a Catalunya).
Amb la conquesta d´América i la imposició d´un virrei a Catalunya, es comencen a erosionar les competències de les institucions catalanes.
1517 - 1638. La Catalunya dels Austries.Carles I successor dels reis Catòlics hereva les dues corones Hispàniques i comença la saga dels Austries.
1640. Revolta Catalana. Per la política del comte-duc d´Olivares, ministre de Felip IV que intentava controlar els recursos financers Catalans.
1647. República Catalana. Sota la seva presidència, així ho proclama el canonge Pau Claris. Després d´uns anys de guerra, els catalans tornen a reconèixer Felip IV com a monarca, i aquest es compromet a respectar les institucions catalanes.
1659. Pau dels Pirineus. Posa fi a la guerra entre França i Castella amb la cessió dels territoris Catalans del Rosselló, el Capcir i el Vallespir.
1700. Mor Carles II. Sense successió. Va donar origen a la guerra de Successió catalana.
1701- 1714. Guerra de Successió. Felip V contra l´arxiduc Carles. Els fets més importants van ser la desfeta d´Almansa que va comportar la pèrdua de València i Aragó i el Tractat d´Utrecht que va deixar Catalunya sola davant el poderós exèrcit de Felip V de Castella.
1714. Fi de la Guerra. Barcelona, després d´una resistència heroica, capitula davant l´invasor Castellà. Es dissol la Generalitat, Les Corts i el Consell de Cent i sota el Decret de Nova Planta es modifica l´estructura judicial i administrativa del principat així com es suprimeixen els centres universitaris i es persegueix, tortura i assessina la cultura i la llengua catalana.Es deroga el dret penal Català, abolició de la legislació mercantil catalana, eliminació de la moneda catalana, impossició del sistema tributari espanyol.
1793 - 1795 Guerra del Francés. Invasió Napoleònica.
1833 - 1876 Guerres Carlines.Carlistes contra els Borbons.
1892 Les Bases de Manresa. On es reclamen l´oficialitat del català i la re instauració de Les Corts.
1923 Dictadura. Davant el creixement del sentiment català, Primo de Rivera amb el recolçament del rei Alfons XIII instaura una dictadura.
1926 Prats de Molló. Macià intenta una invasió de Catalunya sense èxit.
1931 Eleccions Municipals. Alfons XIII abandona el país. Els partis republicans guanyen les eleccions. A Catalunya, Lluís Companys (ERC) proclama la República encara que el president Macià haurà d´acceptar la constitució en règim d´autogovern.
1932 Estatut d´Autonomía. S´aprova el primer Estatut amb una retallada important a les Corts Republicanes.
Lluís Companys és encarcelat per proclamar L´Estat Català sota el règim de República Catalana.
1936 Eleccions Legislatives. Guanyades per l´esquerra a tota Espanya. A Catalunya guanya ERC. S´allibera a Companys i torna al govern. La dreta i l´exèrcit Espanyol es subleven i donen pas a una Guerra Civil.
1939. Fi de la Guerra civil. El general Francisco Franco guanya la guerra. Els republicans han d´exiliar-se. La dictadura executa als Països Catalans més de 8.000 persones. El president Companys es capturat a l´Exili i executat al castell de Montjuïc. El president del parlament Josep Irla assumí la presidència de la Generalitat a l´exili fins que per motius de salut ha de dimitir. Josep Tarradellas es escollit president pels diputats a l´exili.
1971. Constitució de la Assamblea de Catalunya."Llibertat, Amnistia i Estatut d´Autonomía" Per lliutar contra la dictadura i la opressió de la cultura catalana. La llengua i la cultura son novament prohibides i perseguides.
1975 Mort de Franco. Mor de mort natural després de més de 35 anys al poder. ETA assessina el seu successor Luis Carrero Blanco. El rei Joan Carles I es nombrat cap d´estat i nomena Adolfo Suarez cap del govern .
1977. Ja sóc aquí. El president Tarradellas torna de l´exili com a president de la Generalitat.
1978 Constitució Espanyola. S´aprova la constitució espanyola declarant una Espanya d´Autonomíes.
1979 Estatut d´autonomía. Referèndum d´aprovació de l´Estatut D´Autonomía de Catalunya.
1980 Eleccions al Parlament. CiU i Jordi Pujol guanyen les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.
2003 Eleccions al Parlament. Pasqual Maragall President (tripartit PSC-ERC-IC)
2006 Eleccions al Parlament. José Montilla President (tripartit PSC-ERC-IC)
2009 AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

.

"La vida solament pot ser compresa mirant cap a enrere però ha de ser viscuda mirant cap a endavant" Soren Kierkegaard