29. Espoli d´idees

L’altre dia em va sobtar una noticia del diari on vaig poder llegir que havien atorgat un premi Ondas al programa de Telemadrid “Madrileños en el mundo”. El programa en qüestió era guardonat com a millor programa emès per emissora no nacional.  El desacord apareix quan argumenten els motius que justifiquen aquest reconeixement. Segons el jurat, la concessió del premi era per “ser el iniciador de una fórmula de éxito que marca tendencia en televisión”.

Que es tracta d’una fórmula d'èxit es una evidència. Que existeix una tendència, també. Així ho corroboren programes com Españoles en el Mundo, Callejeros Viajeros, Andaluces en el mundo, Aragoneses por el mundo, i gairebé tants programes de temàtica similar com a comunitats té l’estat Espanyol.

El que de veritat sobte és el concepte “iniciador”. Aquest mèrit, com es pot demostrar consultant les videoteques o els arxius i documents publicats per les diferents cadenes televisives, pertany al periodista i comunicador català Miquel Calçada (Mikimoto) gràcies al seu programa “Afers Exteriors”.

Fa uns mesos, Telemadrid va presentar una denúncia contra TVE per un suposat plagi del seu programa Madrileños en el mundo per part de Españoles por el mundo, argumentant que la primera emissió del seu programa va ser l’abril de 2005 mentre que la televisió pública estatal començava la seva emissió el Febrer de 2009. És per això, que estaria bé fer memòria i informar als dirigents de Telemadrid, que el programa Afers Exteriors porta en pantalla a la televisió catalana des del 2003.
 

De totes maneres crec que en aquest cas, per al Mikimoto, es tracta més d’un favor que d’un menyspreu, vist que el premi al millor presentador va ser per a Jorge Javier Vazquez.

"Com vaig a saber el que penso, si no ho he dit encara" E.M. Forster.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

27. El dret a decidir

´

Aquest diumenge 13 de Desembre, serem testimonis del que serà probablement l’esdeveniment més decisiu en la història recent de Catalunya. Un primer pas, que encara que alguns manifestin sense importància, en el seu interior alberguen la por de que sigui el començament de molts d’altres que ens portin en un futur pròxim a la possibilitat de decidir el nostre destí.
Per primera vegada, encara que de no de forma vinculant, una gran part del poble de Catalunya referendarà el seu dret a decidir. De la mateixa forma, que per primera vegada una enquesta d’opinió publicada en un diari (Avui, 3 de Desembre 2009), dona guanyadora a una opció independentista en un sondeig d’intenció de vot davant d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació.

Estats com Bòsnia i Herzegovina, Montenegro, Txèquia, Eslovàquia, Islàndia, Lituània, Letònia, Eslovènia, Geòrgia, Estònia, Ucraïna, Bielorrússia, Moldàvia, Noruega, Finlàndia (tots ells independitzats durant l’últim segle) i potser aviat Escòcia, Groenlàndia i el Quebec, gaudeixen a dia d’avui d’uns drets i llibertats que fa un segle, al igual que Catalunya, no haguessin somiat, guanyats legítimament amb la autoderminació.

Esperem que els vots al si dels referèndums del dia 13 i dels que es portaran a terme més endavant, enderroquin l’argument de l’estat Espanyol sobre que el moviment independentista català es qüestió de quatre gats.

Hem de superar les pors i les inseguretats (Catalunya sempre ha pecat d’un cert victimisme i conformisme) que els unionistes han inculcat en la ciutadania catalana, gràcies al poder mediàtic del que disposen. Les tradicions imposades es poden superar amb valentia i coratge.

Encara puc recordar, quan anys enrere als insubmisos se’ns deia que el servei militar obligatori era una institució establerta i tancada que no es suprimiria ni modificaria de cap manera, i com la justícia espanyola ens jutjava i tancava en presons per tal d’intentar coaccionar les nostres idees. A dia d’avui, podem constatar com amb l’esforç d’uns quants, la totalitat de la societat s’ha beneficiat d’un canvi amb el que la majoria estava d’acord, però veia com a una utopia inassolible.

Dubto que la gent de la meva generació que avui son pares, i que ens increpava i dubtava del nostre ideal contrari a l´impossició d´una representació militar amb la que no simpatitzàvem, no s’alegri que el seus fills s’estalviïn un any perdut a qualsevol caverna militar aprenent a passar el temps, i ho aprofitin per a formar-se de cara al seu futur laboral, o que simplement gaudeixin d´una vida sense impossicions.

Quan compendrán que "democràcia" es això. La oportunitat de decidir. La oportunitat de triar. La oportunitat de participar. Tant de bo algun dia, el dret a decidir sigui veritablement un dret.

«És impossible estimar alguna cosa ni odiar alguna cosa sense començar per conèixer-la.» Leonardo.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

27. L’homogeneïtzació del territori

Les reivindicacions que durant molts anys, i que cada vegada amb més força, planteja el sobiranisme català a l’estat Espanyol en matèria de finançament i repartiment equitatiu d’inversions i serveis, es podrien extrapolar amb la mateixa legitimitat dintre del propi territori Català.

Hem d’esperar que si un dia la República Catalana o Països Catalans disposen d’un estat propi, no es tornin a repetir alguns dels errors que s’estan produint durant tres-cents anys en contra seva per part de les autoritats Espanyoles. Esperem i vigilem per tal de que la riquesa es reparteixi a parts iguals a tot el territori, per tal de no diferenciar entre ciutadans de primera o de segona.

L’actualitat ens mostra una visió totalment oposada a aquest projecte, i durant dècades el poder econòmic i administratiu s’ha concentrat en un zona concreta formada per Barcelona i la seva àrea metropolitana. A dia d’avui, les seus financeres, les administracions, la borça, el Parlament, la Generalitat, el principal port, el principal aeroport, 2/3 de la població total (gairebé 5 del quasi 7 milions d’habitants), el 80% d’universitats i Centres d’empresa, els museus més importants, les seus dels mitjans de comunicació, els centres d’alt rendiment esportiu i grans hospitals estan ubicats en aquest àrea. Tot això, provoca una aglomeració d´habitants, que provoca per una part, a la població d’aquesta area d’influència, una societat angoixada i estressada degut al ritme frenètic que es respira als seus carrers i carreteres, i per altra banda una altra part de la població del país amb clars síntomes de desafecció per una manca d’atenció per part de l’administració.

La capital d’un País fort sempre ha de disposar dels millors serveis, però no a costa d’escenificar un panorama territorial desequilibrat. No es tractaria de deslocalitzar la capital sinó de potenciar els sectors tradicionalment importants de la resta del país, fomentant d’aquesta forma el sentiment solidari entre territoris.

A totes aquestes eines, hauríem de sumar per sectors econòmics, que Catalunya posseeix en agricultura, la producció i exportació de cava, vi, bestiar torcí, i fruita dolça. Per posar un exemple diríem que el Montsià aporta el 75% de plantons de cítrics a Espanya i les terres de Lleida produeixen el gruix de fruita exportable. L’horta de Catalunya està localitzada al Maresme, encara que dia a dia pateix l’extensió de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El sector industrial, històricament capdavanter com a motor econòmic català, en els últims temps s’ha vist superat per al sector terciari (serveis i turisme), però tot i això, Catalunya es la comunitat amb major participació del PIB industrial espanyol amb el 29% del total. Dintre d’aquest sector, Catalunya posseeix una important industria tèxtil, automobilística, química i farmacèutica, construcció naval, informàtica i alimentària. En l’actualitat el 67% de la indústria catalana esta concentrada en el barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Oriental i Occidental i Maresme, encara que el Tarragonès i Baix Camp disposen del major polígon industrial petroquímic d´Europa.

El sector serveis, convertit en el motor principal de l’economia catalana, aporta el 63% del valor afegit brut català aglutinant com a principals exponents, el comerç, el turisme, el sector financer i les administracions. Com a dada de l´importancia d’arrelar el sentiment econòmic en el sentimentalisme popular, comprovem com el 70% dels dipòsits catalans estan en mans de les Caixes.

En quan a les balances comercials, el 36% de les companyies exportadores a Espanya, estan ubicades a Catalunya i sumen el 27% de les exportacions Espanyoles.

Tot fa preveure, si el Parlament i els representants territorials arriben a un consens, que Catalunya tornarà a la divisió territorial en forma de Vegueries. Aquesta divisió va existir des del segle XIII fins al segle XVIII quan el Decret de Nova Planta les va eliminar al igual que amb la resta de drets i llibertats històricament guanyades. Les vegueries proposades serien: Barcelona, Camp de Tarragona, Catalunya Central, Girona, Ponent , Terres de l´Ebre i Alt Pirineu i Aran, encara que hi han diverses reivindicacions afegides com serien l’alt Ter i Penedès. Aquestes demarcacions haurien de gestionar la totalitat del sol català, el qual es divideix actualment en 28,7% de conreus, el 15,7% de Prats i pastures, 1% rius, 43,4% boscos i el 6,7% en àrees urbanes.

.

La veritable filosofia és reaprendre a veure el món". Merleau-Ponty.
AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.