3.La cultura del no-esforç

.

L´esperança de vida augmenta en 3 mesos per any. Això vol dir que a Catalunya, l´any 2042 haurà més de milió i mig de ciutadans majors de 65 anys, i l´esperança de vida serà de 90 anys. L´estadística ens diu que a aquest ritme, en menys de 50 anys passarem de 600 a 2000 milions de persones de més de 65 anys a tot el mon, i per primera vegada a la historia, aquests superaran en nombre als joves menors de 15. Dels més de 60.000 barcelonins que viuen sols, un 14% necessita atencions especials, i un 7% hauria de ser atès al seu domicili per falta de mobilitat.

Actualment, hi ha un dèficit de unes 2.000 places públiques segons Benestar Social. Es necessitarien construir en els pròxims anys més de 5000 places de centres de dia i més de 18000 places residencials. Com que el model de família tradicional està en crisi i avui dia els fills ja no poden (o volen) fer-se càrrec dels pares, les institucions públiques com la citada Conselleria De Benestar Social, ja comencen a recomanar a les famílies que contractin pòlisses de dependència amb una asseguradora privada. No pas per cobrir les dependències bàsiques, que ja estan assegurades, sinó les cròniques.

Amb aquest panorama, resulta curiós descobrir com el nostre estat del benestar sustentat per un sistema descaradament capitalista i individualista , en comptes de primar l´esforç i la previsió, cada vegada més sovint penalitza aquests hàbits, i amb les seves polítiques socials s´encarrega de gratificar la cultura del no esforç.

 

Soc totalment partidari de la sanitat pública, del repartiment equitatiu de la riquesa i de les polítiques socials que es preocupen de les persones, però també crec que son les persones les que han de garantir el funcionament d´aquestes polítiques fent-les servir correctament (baixes laborals prolongades, assitència repetitiva als centres sanitaris,etc...). L´administració, en alguns dels països més desenvolupats d´Europa existeix per administrar i no per a solucionar els problemes dels que han deixat els deures per a última hora o pels que han viscut individualment i fora del sistema però volen morir col.lectivament dintre. No obstant, també s´ha de dir que potser és un problema més de la gent que de les lleis.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

.

"Els diners, ho guanyen tots aquells que amb paciència i fina observació, van darrere dels que ho perden " Benito Perez Galdos.