.
Utopia existencial és allò que ens permet creure que el futur somiat del nostre món pugui arribar a ser realitat. El quadre del nostre futur només pot ser pintat per nosaltres mateixos si volem que sigui tot lo bonic que ho hem somiat, amb les voluntats d´altres persones que posseeixin una utopia existencial semblant i sempre i quan la suma d´aquestes formin una majoria. Seran la tela i els pinzells.
Un cop aquest punt s'hagi complert, significarà que hem visualitzat el resultat final del nostre quadre, que disposem de les eines per portar-ho a terme i que ha arribat el moment de començar a pintar-lo. Fins ara, el problema principal és que hem confiat aquest compromís tan personal a uns "artistes" que s´han conformat amb un resultat en blanc i negre, vanagloriant-se amb l´èxit d´alguns grisos.
Només des del moment en que siguem capaços de reconèixer aquesta realitat, començarem a transformar els blancs i els negres en un mosaic de colors. Donem morfina a un malalt en comptes d´extirpar-li el tumor quan encara hi som a temps.
Es la contradicció d´uns animals que regnen a la terra autodefinit-se com "racionals", i que han construït deliberadament unes carències universals per tal de generar als seus congèneres i al seu ecosistema, les necessitats que ells mateixos s´encarreguen més tard de resoldre a canvi d´un rèdit econòmic. El món en el que vivim es basa en intercanvis comercials que generen un benefici, el més important és per tant, produir unes altes quotes de necessitats o en el seu defecte fer creure que ho son.
Com quan es crea un virus informàtic amb la finalitat de comercialitzar un antivirus que el contraresti, el segon no tindria raó de ser sense la existència del primer, en molts casos la humanitat ha creat el problema per tal de comercialitzar la sol.lució. El verí ens proporciona el lucre de l´antídot.
A les multinacionals farmacèutiques els interessa l´existència de malalties per a desenvolupar el seu negoci, però no tenen cap interès en eradicar la sida o la malària del continent africà. Ni a ells ni a cap estat del món, encara que disposin dels mitjans per a fer-ho. Potser tampoc seria necessari mantenir animals en captivitat i obrir-los en canal per estudiar-los si abans respectéssim el seu entorn. Destinem quantitats immenses de diners i esforços al tercer món, mentre els apliquem uns aranzels i unes lleis de comerç injustes i espoliem els seus recursos. És una nova forma de colonialisme, en la qual es crea una dependència dels més desfavorits sobre la caritat dels seus botxins.
Potser un dia per fi, trobarem el coratge per destapar els colors, agafar els pinzells i crear un quadre al qual poder posar-li al marge el nom de: "antiga utopia existencial".
És possible, hi ha qui ja ho ha fet.
AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.
