´
Aquest diumenge 13 de Desembre, serem testimonis del que serà probablement l’esdeveniment més decisiu en la història recent de Catalunya. Un primer pas, que encara que
alguns manifestin sense importància, en el seu interior alberguen la por de que sigui el començament de molts d’altres que ens portin en un futur pròxim a la possibilitat de decidir el nostre destí.
Per primera vegada, encara que de no de forma vinculant, una gran part del poble de Catalunya referendarà el seu dret a decidir. De la mateixa forma, que per primera vegada una enquesta d’opinió publicada en un diari (Avui, 3 de Desembre 2009), dona guanyadora a una opció independentista en un sondeig d’intenció de vot davant d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació.
Estats com Bòsnia i Herzegovina, Montenegro, Txèquia, Eslovàquia, Islàndia, Lituània, Letònia, Eslovènia, Geòrgia, Estònia, Ucraïna, Bielorrússia, Moldàvia, Noruega, Finlàndia (tots ells independitzats durant l’últim segle) i potser aviat Escòcia, Gr
oenlàndia i el Quebec, gaudeixen a dia d’avui d’uns drets i llibertats que fa un segle, al igual que Catalunya, no haguessin somiat, guanyats legítimament amb la autoderminació.
Esperem que els vots al si dels referèndums del dia 13 i dels que es portaran a terme més endavant, enderroquin l’argument de l’estat Espanyol sobre que el moviment independentista català es qüestió de quatre gats.
Hem de superar les pors i les inseguretats (Catalunya sempre ha pecat d’un cert victimisme i conformisme) que els unionistes han inculcat en la ciutadania catalana, gràcies al poder mediàtic del que disposen. Les tradicions imposades es poden superar amb valentia i coratge.
Encara puc recordar, quan anys enrere als insubmisos se’ns deia que el servei militar obligatori era una institució establerta i tancada que no es suprimiria ni modificaria de cap manera, i com la justícia espanyola ens jutjava i tancava en presons per tal d’intentar coaccionar les nostres idees. A dia d’avui, podem constatar com amb l’esforç d’uns quants, la totalitat de la societat s’ha beneficiat d’un canvi amb el que la majoria estava d’acord, però veia com a una utopia inassolible.
alguns manifestin sense importància, en el seu interior alberguen la por de que sigui el començament de molts d’altres que ens portin en un futur pròxim a la possibilitat de decidir el nostre destí.Per primera vegada, encara que de no de forma vinculant, una gran part del poble de Catalunya referendarà el seu dret a decidir. De la mateixa forma, que per primera vegada una enquesta d’opinió publicada en un diari (Avui, 3 de Desembre 2009), dona guanyadora a una opció independentista en un sondeig d’intenció de vot davant d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació.
Estats com Bòsnia i Herzegovina, Montenegro, Txèquia, Eslovàquia, Islàndia, Lituània, Letònia, Eslovènia, Geòrgia, Estònia, Ucraïna, Bielorrússia, Moldàvia, Noruega, Finlàndia (tots ells independitzats durant l’últim segle) i potser aviat Escòcia, Gr
oenlàndia i el Quebec, gaudeixen a dia d’avui d’uns drets i llibertats que fa un segle, al igual que Catalunya, no haguessin somiat, guanyats legítimament amb la autoderminació.Esperem que els vots al si dels referèndums del dia 13 i dels que es portaran a terme més endavant, enderroquin l’argument de l’estat Espanyol sobre que el moviment independentista català es qüestió de quatre gats.
Hem de superar les pors i les inseguretats (Catalunya sempre ha pecat d’un cert victimisme i conformisme) que els unionistes han inculcat en la ciutadania catalana, gràcies al poder mediàtic del que disposen. Les tradicions imposades es poden superar amb valentia i coratge.
Encara puc recordar, quan anys enrere als insubmisos se’ns deia que el servei militar obligatori era una institució establerta i tancada que no es suprimiria ni modificaria de cap manera, i com la justícia espanyola ens jutjava i tancava en presons per tal d’intentar coaccionar les nostres idees. A dia d’avui, podem constatar com amb l’esforç d’uns quants, la totalitat de la societat s’ha beneficiat d’un canvi amb el que la majoria estava d’acord, però veia com a una utopia inassolible.
Dubto que la gent de la meva generació que avui son pares, i que ens increpava i dubtava del nostre ideal contrari a l´impossició d´una representació militar amb la que no simpatitzàvem, no s’alegri que el seus fills s’estalviïn un any perdut a qualsevol caverna militar aprenent a passar el temps, i ho aprofitin per a formar-se de cara al seu futur laboral, o que simplement gaudeixin d´una vida sense impossicions.
«És impossible estimar alguna cosa ni odiar alguna cosa sense començar per conèixer-la.» Leonardo.
AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada